“Caure de peus”: El part en la cultura popular valenciana del camp.
En la cultura popular valenciana, especialment en les comarques agrícoles, el part era un
esdeveniment domèstic i comunitari, carregat de simbolisme i de creences arrelades en la
tradició. Abans que els parts es traslladaren als hospitals, les dones parien a casa, en un
ambient conegut i envoltades per les seues familiars i veïnes, baix l’atenció d’una partera o
una dona major amb experiència.
Un dels elements més característics d’aquest ritual era la preparació d’un espai adequat per al
part. Una pràctica comuna consistia en lligar dues cadires per tal de crear un suport ferm on la
dona poguera, “parir el xiquet”, és a dir, facilitar-ne l’expulsió. Aquesta postura, més natural
que la posició horitzontal imposada posteriorment en els hospitals, ajudava a la mare a fer
força amb més eficàcia i reduïa algunes complicacions del part.
Dins d’aquest context, el part de cul o de peus era percebut amb una barreja de preocupació i
superstició. Es deia que els xiquets que naixien de peus tenien una sort especial, com si ja des
del seu naixement demostraren una habilitat innata per caure bé en la vida. L’expressió “caure
de peus”, que hui en dia es fa servir per referir-se a algú que sempre ix airós de qualsevol
situació, naix d’aquesta antiga creença. Així, un xiquet que naixia de peus no només era
considerat afortunat, sinó que també es creia que estaria protegit davant l’adversitat.
Aquestes pràctiques i creences, més enllà del seu valor com a records d’una època passada,
ens parlen de la saviesa popular i de la manera en què la comunitat interpretava els fets
naturals a través del llenguatge simbòlic. Encara que hui en dia els parts es produïsquen en un
context mèdic totalment diferent, la idea de “caure de peus“ continua viva en la llengua i en
l’imaginari col·lectiu valencià , recordant-nos que la sort, de vegades, es porta des del moment
de nàixer.
