Categoría: Uncategorized

On està l’haca. Resolutión es una reposició versionada sobre paper del que va ocórrer a casa Cuesa en Xàtiva. En esta segona revisió, com si d’una exposició etnològica es tractara, la mostra presenta les propostes artístiques en consonància conceptual i objetual, a la vegada, en contraposició al quefer expositiu contemporani. 

Pep Gimeno Botifarra amant de tot allò nostre, en el més estricte sentit com a país valencià, no sols recopila centenars de cançons del nostre poble i de sempre si no que arreplega tot el nostre passat mitjançant aparells, eines, l’aixovar, mobles i elements de disseny  que representen des de l’agricultura  a la era industrial passant per la apicultura o el conreu de les moreres per al comerç de la seda.

Este aparador d’objectes fou la proposta que varem llençar als artistes: interactuar, curar, dialogar amb ells i des de la seua perspectiva proposar una peça artística, una performance o una instal·lació.

Tres conceptes.

MEMORIA. En el sentit de allò que els nostres avantpassats ens han legat i una reflexió de QUÈ ANEM A DEIXAR  als que venen o vindran.

En definitiva es tb una reflexió mediambiental.

ESTEREOTIPOS: Fugir d’ells. En esta exposició volem incloureu tot, des de la dona fins al poeta mitjançant la creativitat. Evitem els col·lectius tancats i els numerus clausus per a centrar-se en un tercer concepte.

Volem PARLAR D’ART. Qüestionar al espectador, a tots vosaltres, per a que sigau participes. Partim de la base de que tothom és artista, SÍ, el que passa que moltes vegades s’abandona o s’oblida. I deixa manera allunyem l’art del concepte tradicional i, de manera intencionada, presentem esta exposició com si d un museu etnològic es tractara.

En esta segona ocasió anem  a mostrar les propostes artístiques com si foren elements etnològics, a fi de reivindicar també els treball dels artesans que crearen tots els objectes que trobem a casa Cuesa. Posem al artista al mateix nivell que al artesà, l’única diferencia i, ací radica la clau, es que el artista aporta pensament i reflexió, perquè el art fa preguntes, no dona respostes, per això vos pregunte. Que vos sembla? On està l’Haca? Dibuixe-ho.

Una Cerería

Una reunión de posibilidades,

reiteración de sentidos,

Un lugar definido e infinito.

La repetición, necedad aceptada por los ojos,

Se establece pálida de arrepentimiento.

Una gota detrás de otra,

constancia primigenia,

Un tiempo de campana

Tiembla para adentro de la gota

Y todo se detiene de momento

Revelando que antes es siempre ahora.

Puedo ver hacia adentro

con cada ojeada

guiado por un fantasma.

Puedo contar la arena del reloj

Y no llevar la cuenta precisa.

Puedo escarbar y definir

Lo de detrás sin perder el delante.

Y así, pálido y transparente, el líquido toma forma.

Crea una multitud de cristales blandos

De aristas y filos vulnerables,

El tiempo toma forma.

El orden que rige su sentido

Muestra su inevitable rostro,

Su fotografía, su retrato.

Su origen es la búsqueda del día en la noche

Que produce sus consecuencias.

La luz va soltando hilos

Tejiendo un termitero,

Habitado por luciérnagas.

Todo eso se ha esfumado

Con un grito eléctrico

Que se esfuma con su silencio.

Sin rastro, el día fabricado

Muestra una latencia exacta

Constante en su forma.

Esferas y cilindros sustituyen

Madejas de rocío traslúcido

Que congelan el delirio hacia el abismo.

La exactitud de la forma nos complace

Llevando el sol en los bolsillos

Domesticando el fulgor hasta el extremo.

Carlos M. Barragán. 2025

La medida de la luz. (Pequeño homenaje a los artistas.)

La luz insertada en una medida de cereales. La luz intenta escapar, pero el artista en su imposible misión la intenta medir, recoger, tocar, valorar. La luz que siempre escapa hacia otro lado.

Los que nos dedicamos al arte nos convertimos en perseguidores de la luz, bien la intentamos plasmar en un lienzo, la descomponemos, la representamos, la proyectamos… Siempre jugando con ella.

Esta obra es un homenaje a los que buscamos la luz, esa pequeña interna y escondida que nos impulsa a seguir en la inútil búsqueda.

El somni de la llar

En el hogar cocinando,
me vuelvo loca!!!
Me apasiona cocinar
es como hacer una obra de arte
en la que juntas cosas encontradas,
y las combinas en un proceso

DA IGUAL EL PROCESO
Lo importante es el resultado
y que el resultado
te haga orgasmar

DEFINE EL PROCESO
Acaricio mis senos
pelo las zanahorias
acaricio mi clítoris
Corto el calabacín
corto la cebolla en trozos muy pequeños
lloro y sigo acariciando el clítoris
corto el tomate
mis dedos en la vagina
mis dedos en el clítoris
pintan con la sangre menstrual
un dibujo enérgico y autoritario
Y sofrío la verduras
contemplando el dibujo
que trocearé
para regalar a mi familia
Ya me avisó Antonin
que en la pared
solo encontraría ladillas

II

Acción: Ur Sonate con dibujos menstruales
Siete mujeres desnudas en un escenario
dispuestas en dos filas
3 mujeres en la fila delantera
4 mujeres en la fila trasera
Extienden bajo sus pies un trozo de papel continuo
medidas aproximadas: 1 metro por metro y medio
extraen de su vagina copas menstruales
con la sangre
dibujan sobre el papel continuo
mientras cantan un fragmento de la Ur Sonate

III

Y recojo sus fragmentos
para realizar el collage
YO SOY UN COLLAGE
Botox en los pómulos
Hialurónico en los labios
Silicona en tetas
gluteoplastia con implantes
prótesis faciales
vaginoplastia labioplastia, remodelado y recolocación del clítoris, liposucción de pubis
Recojo los fragmentos
de la pared
para realizar el collage
me pongo caliente
haciendo el collage
uniendo los fragmentos
y veo a ese Dios
qué son las múltiples ladillas
Aaahhh, el ARTE, QUERIDO ANTONIN me vuelve loca

TRESORS DESCABDELLATS

Ca Cuesa és màgica, tots els objectes que allí es guarden són tresors que Pepe ha anat recopilant i acumulant allí. Imposa, causa respecte afegir-hi qualsevol cosa dins d’aquelles parets.

Jo tenia unes boletes de pèl que havia estat guardant més de deu anys. Eren boles fetes amb el cabell que es quedava en la dutxa en rentar-me el monyo. En acabar, l’arreplegava i amb les mans li donava forma d’una piloteta, que em recordava les boles de posidònia seca que expulsa la mar. En tenia moltes, moltíssimes, una caixa de sabates plena de boletes de pèl, que vaig juntar per construir un esportí que pensava que es podia integrar al patí de ca Cuesa entre tots els aparells i objectes acumulats.

Ara no tinc les meues boles de pèl que durant tants anys havia guardat. S’han quedat allí, perdudes i destrossades o en la panxa del gos de Pep, que va voler jugar i menjar-se el meu tresor descabdellat. A saber què va pensar l’animalet.

Sara Vilar

ARACNE

La donzella Aracne un dia va presumir de ser millor filadora que Atenea, filadora acreditada de l’Olimp. La deessa va acceptar el desafiament i Aracne va teixir una peça de tela en què figuraven els amors dels déus olímpics amb tal mestratge que la mateixa Atenea no va trobar cap defecte. La seua còlera va ser immensa, va trencar l’obra de la rival i la va emprendre a colps contra ella, fins que Aracne, atemorida es va penjar d’una corda. Ja poden suposar el que va fer Atenena…

“Caure de peus”: El part en la cultura popular valenciana del camp.

En la cultura popular valenciana, especialment en les comarques agrícoles, el part era un
esdeveniment domèstic i comunitari, carregat de simbolisme i de creences arrelades en la
tradició. Abans que els parts es traslladaren als hospitals, les dones parien a casa, en un
ambient conegut i envoltades per les seues familiars i veïnes, baix l’atenció d’una partera o
una dona major amb experiència.
Un dels elements més característics d’aquest ritual era la preparació d’un espai adequat per al
part. Una pràctica comuna consistia en lligar dues cadires per tal de crear un suport ferm on la
dona poguera, “parir el xiquet”, és a dir, facilitar-ne l’expulsió. Aquesta postura, més natural
que la posició horitzontal imposada posteriorment en els hospitals, ajudava a la mare a fer
força amb més eficàcia i reduïa algunes complicacions del part.
Dins d’aquest context, el part de cul o de peus era percebut amb una barreja de preocupació i
superstició. Es deia que els xiquets que naixien de peus tenien una sort especial, com si ja des
del seu naixement demostraren una habilitat innata per caure bé en la vida. L’expressió “caure
de peus”, que hui en dia es fa servir per referir-se a algú que sempre ix airós de qualsevol
situació, naix d’aquesta antiga creença. Així, un xiquet que naixia de peus no només era
considerat afortunat, sinó que també es creia que estaria protegit davant l’adversitat.
Aquestes pràctiques i creences, més enllà del seu valor com a records d’una època passada,
ens parlen de la saviesa popular i de la manera en què la comunitat interpretava els fets
naturals a través del llenguatge simbòlic. Encara que hui en dia els parts es produïsquen en un
context mèdic totalment diferent, la idea de “caure de peus“ continua viva en la llengua i en
l’imaginari col·lectiu valencià , recordant-nos que la sort, de vegades, es porta des del moment
de nàixer.

“El cos mateix ha sigut absorbit pel treball i després descartat”.

PRESÈNCIA I ABSÈNCIA / 2025

La figura de malla metàl·lica simbolitza la relació entre el cos i el treball, destacant com, en l’ l’àmbit rural, el cos ha sigut la principal eina del treballador. La seua estructura translúcida evoca una presència etèria, un recordatori de la corporeïtat de l’esforç físic.

Al mateix temps, en un context històric més ampli, l’obra suggereix la transformació del treball al llarg del temps, en el qual el treballador s’ha tornat quasi invisible dins dels processos productius industrialitzats. Així, la figura encarna tant la presència com la seua progressiva desaparició, l’absència. Presència i absència.

La figura aniria penjada en qualsevol racó, preferiblement al costat dels “tamizadors”, la figura com a part del procés productiu, es a dir, L’Haca.

La disposició serà una disposició “descuidada”, com si la malla haguera quedat allí per accident, juntament amb altres objectes al voltant.

En presentar-la com un objecte més, quasi oblidat, la figura es mimetitzarà amb els utensilis, perdent la seua identitat humana, com si el cos mateix haguera sigut absorbit pel treball i després descartat.