RESIGNIFICACIÓ I PERSISTÈNCIA.

la dona i la memoria

La dona i la memòria en moments de foscúria.

Resumen

El fil conductor de este projecte vol, a partir de l’art, resignificar les tasques de les dones en un context advers, la seua resiliència davant les dificultats i la seva persistència per mantenir i sostenir les seues famílies i comunitats tot just a primers del segle XX. A tal fi s’ha projectat la exposició Resignificació i Persistència on, la investigació y la memòria son les claus de  una proposta artística contemporània.

La artista Isabel Martí amb la seua peça: Fora de horari; el treball de la associació de ames de casa Tyrius; i la emergent energia dels joves del batxillerat artístic son els ingredients necessaris per a que esta exposició col·lectiva marque una fita en la casa de cultura de Rafelbunyol.

Introducció

Tot va començar arreplegant llençols de les nostres mares i iaies que tant amics, com veïnes i familiars ens feren arribar. Amb eixa matèria prima, Isabel Martí, començà a retallar pedaços i a cosir-los un al costat d’altre per a formar una gran mantó que parlara del somnis, dels jocs, dels plors, de les cures, de moments de dolor i de plaer, i que pràcticament ha estat a càrrec de les dones, si no per devoció, per obligació.

A fi de acotar la experiència artística i la investigació, es centrarem en les nostres vivències. Mares i Iaies nascudes a primers de segle XX, en uns anys on la política social i econòmica era qüestió dels homes i a més a més, amb continues repressions d’expressió i llibertat.

No es tracta de fer una revisió de la història sinó de  posar en valor les qualitats humanes universals i l’experiència personal de eixes dones dins d’un sistema opressiu. Un règim que va limitar les llibertats i va imposar un rol específic a les dones, les quals van mostrar força interior i habilitat per adaptar-se a les circumstàncies adverses trobant maneres de mantenir el seu entorn familiar. Tot condimentat dins de un marc catòlic, on l’església jugava un paper important , tant com a model educatiu i de alliberació, com de control i censura.

Valors com l’honestedat, el treball dur, la disciplina i la paciència, que sovint eren promoguts per l’establiment i tantes vegades de manera obligatòria, no li lleven  valor a la fortalesa de estes dones per seguir endavant amb la família i la comunitat.

Context històric.

La exposició pretén parlar de aquelles dones nascudes a primers del segle XX que de alguna manera varen viure o malviure amb la dictadura de Primo de Rivera, amb la segona república, la guerra civil i, per suposat la postguerra franquista, que a la fi és el que més a prop està de la nostra memòria.

Son dones anònimes que van exercir un paper crucial en les seues comunitats i, per tant, en la família. El seu rol, ben diferenciat, se emmarcava en la cura, en la cuina i en la costura, i moltes vegades, en feines poc remunerades als magatzems de fruita o verdura, o en alguna fàbrica de manufacturació. Però el més important és que eren les dones que esquivant la adversitat van influir en l’educació i criança de les generacions posteriors. Ens trameteren  entre rialles i jocs la cultura i la memòria. El seu llegat és, sens dubte, de incalculable valor. No eren celebres, ni revolucionaries, però foren les nostres madrines, les que van fer possible els primers brots d’igualtat, llibertat, i col·lectivitat

Motivacions extra.

Vivim de manera exprés el dia a dia. El segle XXI no deixa de donar-nos sorpreses i canvis de manera accelerada. La política s’ha simplificat sobre manera buscant la popularitat. La enginyeria  digital ens ha engolit i ens ha parcel·lat en xarxes socials que, contradictòriament, promouen el narcisisme individualista i a la vegada ens uniforma en diferents estils, depenent de la data de naixement: Alfa, Zeta, Millennians, Ics, Baby boomers… Estem sotmesos a una personalitat ja configurada.

Per altra banda, la acceleració de noticies que les xarxes estan capacitades per a construir de manera moltes vegades dubtosa, ens fa oblidar allò important, ens confon. Oblidem ràpidament  el que férem ahir  per centrar-nos en un avui enredat en les xarxes on el futur ja es passat, i este, el passat, és una cosa antiquada i farragosa.

Som sabedors de que la tecnologia actual ens fa la vida fàcil, molt fàcil. Deia Bauman que el Mòbils no porten botons on entropessar, son lluents, plans, sense arestes ni profunditat, i son sobretot obsolescents. Al igual que electrodomèstics, les noticies, el èxits aconseguits i  les nostres  relacions, inclòs les de parella,  tenen data de caducitat. Els plans de futur s’han reduït al mínim exigit.

En eixe context parlar de memòria ens fa fàstic. És millor enredar o millor encara oblidar-se. Per a què preocupar-se . I en eixe context de vida fàcil volem parlar de altres valors . Valors que consideren al altre, al diferent, al estrany en un moment que les fronteres pareixen créixer pam a pam. Valors que Marina Garcés anomena el “nosaltres”. Crear allò comú, allò que ens fa més fots, que ens anima a ajuntar les mans i que va en contra del individualisme capitalista que promou justament el contrari.

Les xarxes promouen la fama i la felicitat ràpida i s’oblida de lo quotidià i del esforç  per a dur a terme. Y si es ben cert que ja fa temps que promouen una vida saludable i sana, se’n adonem que en el fons està dirigida a sobrevalorar el nostre cos, el nostre ego i en cap cas a posar la comunitat per davant. A no ser, clar, per a diferenciar-se de l’altre, per a expulsar a l’altre, per a encasellar a l’altre.

Les xarxes d’abans, de les que volem parlar en esta exposició Resignificació i Persistència, creaven comboi, famílies entre els diferents, amics de carn i ossos, buscaven el contacte físics, relacions permanents. Moltes vegades estes xarxes eren una manera de lliurar-se de les obligacions que a més de anar a la fàbrica, al camp o al magatzem havien de mantindré la casa neta, i curar dels grans i dels menuts.  Les colles d’amigues sabien com escollir els temps on retrobar-se inclòs aprofitant la bancada de la esquerra a l’església. Les agranadores de l’església, les catequistes, les processons, inclòs la missa diària era aprofitada per a tindre un moment per a elles. Sabien burlar la repressió de manera resilent però amb descarada gràcia.

És evident que en temps de postguerra, l’església jugà un paper molt important. Si és ben cert que recolzava una ètica favorable a la dictadura i per tant de censura també es cert que podia ser un lloc d’alliberament.  Sí, L’església com a poble, a diferencia del estament eclesiàstic, era un espai que permetia la distracció, el joc, les rialles i el que tant ens agrada, xarrar d’açò i d’allò, d’aquell i de l’altre.

Ben mirat és el mateix que fem en la actualitat a les xarxes però de manera virtual. Veiem com, de una manera o altra, els humans, malgrat tot, busquem les relacions. Potser siga hora de buscar eixos llocs comuns i burlar com feren les nostres iaies la censura dels monopolis actuals, on la productivitat consumista és garantia d’exit si no fora perquè elles ens ensenyarem que el més important era la família, la companya i la empatia amb l’altre.

Què es pretén?

Si a primeres seria posar en valor la tasca que les dones de primers de segle realitzaren calladament en situacions de precarietat el més important podria ser involucrar les diferents disciplines artístiques com altaveus de la societat que vivim.

El objectiu artístic seria esbossar en les diferents disciplines la importància de les dones en la primera meitat del segle XX.

El objectiu conceptual seria parlar del valor de la dona en una España restringida per a elles y fer-ho de forma artística. En certa manera, és una tautologia, en tant, parlem de art i de la dona utilitzant a la dona y també a l’art.

Altres objectius passem per parlar de memòria, dels somnis, de les  il·lusions, dels jocs i dels deures, també d’empatitzar amb l’altre, del treball col·lectiu i més i més.

Com ho volem presentar.

La proposta començà a partir del treball de la artista Isabel Martí: Fora d’horari, fent referència a eixos moments i espais que els artistes i en general les dones, fora d’horari, han de conquerir per a desenvolupar la creativitat o qualsevol altre projecte.

Es tractava de arreplegar els llençols que les nostres mares ens havien deixat al dot, també de les veïnes  i de les amigues o companyes.

Poc a poc mentre anàvem arribant les teles, Isabel Martí comença a esmicolar-los en quadraets de 50 x 50 cm a fi de unir-los, conjuntar-los, per a fer un gran mantó, fins arribar a més de 40m2. Cada trosset portava inscrita una lletra tal i com feien les nostres mares i iaies quan cosien els dots. Elles foren les primeres en visibilitzar el nom de les filles.

Si bé el treball era la suma de un col·lectiu de persones que havien aportat els seus records en forma de llençol, preteníem que la proposta artística també es desenvolupara al carrer. Per tant parlarem amb Maribel Sánchez, mestra de costura de  L’associació ames de casa Tyrius de Rafelbunyol, per a que elles també aportaren les seues teles i cosiren entre totes altre mantó i ambdós, el de elles i el de Isabel, convisqueren a la sala per a valoritzar la col·lectivitat.

Es costum de este comissariat contar amb artistes emergents i per tant, aprofitant que a Rafelbunyol hi ha batxillerat artístic es posarem en contacte amb la professora Silvia González Echari que, encantada, transportà el projecte per a que els alumnes presentaren una peça feta també, tots junts, en comú.

Cada un d’ells com cada una de les ames de casa participants estarien documentades a la fulla de sala de la exposició. Era important presentar-los com artistes.

Per altra banda es feu un treball d’investigació al poble. A fi de constatar una representació de eixes dones, la gran majoria ja difuntes, començarem a arreplegar les fotos de l’època on elles foren protagonistes.

Primerament fou Jesús Fenollosa qui, després de molts anys arreplegant fotos antigues del poble, ens va obrir la porta i acompanyar en eixa recerca. La Familia Caballer, Mellado, Portalés, Barrachina, Castellar, Pascual, Lluch, Chulvi, Soro, Antequera, Alcaina, Bosó, Llopis, Salvador, Fenollosa, Sancho, Hernandiz, Piquer, Iborra, Pérez, Carbonell, Carretero, García, Felix , Parrado, Furió i més i més, obriren el bagul dels records per a poder materialitzar la mostra.

Foren més de 100 fotografies i més de 300 les dones fotografiades. Aixi tot, un treball incomplet i que demana una continuïtat a mig termini.

Estes dones son anònimes com hem comentat, no son celebritats ni revolucionaries ni protagonistes de cap llibre de historia però foren les nostres Madrines, en majúscula, heroïnes anònimes. Per tal de constatar esta invisibilitat les fotografies presentaven la cartel·la en blanc i per a trencar eixe circuit invisible, demanarem al públic que, si reconeixia alguna de elles, apuntara el seu nom.

Es molt important en la nostra trajectòria la participació del públic. Creguem que el espectador es també artista. I en esta línia, alhora, deixarem un espai en blanc per a que escrigueren allí el nom de les seues iaies, estigueren o no fotografiades en la sala.

La sorpresa fou vorer com els més menuts, inclòs, les dibuixaven. El fet de dibuixar o escriure sobre una paret en blanc, creguem, trau el instint primari tal i com passà  en les pintures rupestres. El públic, es trasformava en artista.


No acabava ací la participació ciutadana:

deixarem alguns quadres emmarcats y buits per a que el veïnat els reomplirà aportant  aquelles fotos de sa mare o sa iaia i es poguera desenvolupar una experiència completa i satisfactòria per a tothom.

A modo de conclusió.

És, en definitiva, una exposició sensitiva que va des de les teles oníriques i tot el que els llençols simbolitzen, fins a la presencia resignificada de les nostres mares i iaies de primers de segle XX que superaren amb resiliència i lluitaren amb persistència per allò important, la família i la convivència, fonaments de la llibertat que hui  gaudim i que , dia a dia, es difumina a mans de les grans potencies multinacionals. És una experiència que reclama allò local, allò nostre front al món global que moltes vegades oblida d’on venim i per tant ens nega saber on anar. En esta immersió de emocions la tasca artística i reflexiva ha de ser un camí per a descriure la crua realitat i reclamar la merescuda visibilitat .

Resignificació i Persistència  ens convida a somiar,  a jugar, a riure i a plorar,  tal i com ens ensenyaren aquelles dones en la obscuritat de la postguerra.

Ritmo ALPHA de Tham Casany

Estamos ante un propuesta donde lo sutil se convierte en arte. El recorrido al que nos invita Tham Casany esta lleno de detalles, nimios sí, pero ricos en técnica i concepto.

Son varios los títulos que esta exposición sugieren.  Por supuesto, Ritmo Alpha, el elegido por la  artista en clara referencia a esa relajación que el arte puede trasmitir durante su proceso de inicio a fin. El Arte como terapia. Y para redundar en esta idea, Tham Casany, se apoya en una selección musical a la que mediante QR te acompaña durante el recorrido de la sala.  La artista se enrosca una y otra vez, texto a texto, en este concepto. Ahora bien, la exposición da para mucho más. Funciona autónomamente sin necesidad de prótesis  alguna.

De manera que, pensamos, sus propuestas nos permite recrearnos con otras tantas lecturas.  Os propongo al menos dos: Enrònias” y  “ Blanco casi blanco”.

“Enrònias” en la lengua autónoma expresa un pensamiento que cae y recae una y otra vez en el vacío existencial. En el castellano oficial podría leerse como aturdimientos reiterados, un panorama que la artista parece perseguir o, mejor aún, le persigue. Figuras derretidas, apáticas o rotas, quebradas por la auto explotación mental tal y  como nos sugiere Tham en sus poemas diseminados en los intersticios de la sala. Sus piezas son un grito mudo. Enrònias, murmullos interiores que atenazan la mente, también de gente que acosa y que oprime. Un murmullo que no deja espacio ni para el silencio ni para la reflexión. No hay fragmento en el escenario artístico de la artista que no responda a uno u otro de estos susurros o, tal vez, a ambos.

Tham Casany expone un nihilismo físico y psíquico creado y recreado por las auto exigencias que la sociedad actual parece demandar. Se nos presenta en forma de estampa, pintura o escultura. Piezas sin rostro y sin aristas,  de agradable tacto pero calladas. La nada, pequeños detalles que apenas se aprecian en sus fotografías o gofrados. Una propuesta sin color. Tan sólo unos toques de azul oscuro casi negro. El resto “Blanco casi blanco”.

La muestra de esta artista no te deja indiferente, desde la entrada, una gran formato fotográfico que exprime los blancos y que deja ver una sombra de lo que fue, te atrae de manera que quieres más y más, deseas ver el desenlace, hasta el final. Un Final sin solución. Tham Casany no da respuestas, más bien cuestiona.

Esta exposición, de gran altura, pone de manifiesto una vez más, y ya van muchas, la labor que desde la Casa de Cultura de Alboraia realiza la gerente Encarna Dolç auspiciada, sin duda, por la concejalía de cultura.

Astronomic

Exposición de l’Associació Astronòmica d’Albuixech

Comisarios Chiara Carzan y Martíllopis.

Tal y como comenta la comisaria Chiara Carzan, esta exposición ha sido cuidadosamente dividida en cuatro partes, cada una de ellas ofrece una perspectiva del cosmos.  Todo ello documentado en los códigos QR que permitirá sumergirse aún más en la información relacionada.

La parte predominante es la visual, donde las impresionantes fotografías capturadas por la Associació nos acompañaran a través de este viaje sensual extraordinario.

La segunda parte nos invita a la práctica y la interacción.

A nivel práctico hemos colocado un Telescopio, un reloj de sol, con sus luces y sus sombras, un astrolabio, una figuración escultórica del cosmos y de un eclipse de sol.

Por otro lado, el artista amateur Alberto Rivas nos regala con sus sus láminas coloreadas. Una mirada  naif, y astronómica a la vez, del cosmos

Además, para aumentar la participación artística del espectador hemos propuesto un espacio especial para los más jóvenes y para todos aquellos que deseen expresar su creatividad, proporcionándoles lápices y colores que les ayuden a dibujar sus propias estrellas, su propio universo.

La tercera parte nos lleva a un viaje histórico y teórico a través de los retratos de astrónomos y astrónomas, hechos por Inma Palomino.  Todos ellos nos proporcionan una visión única de la evolución del conocimiento astronómico a lo largo del tiempo.

Finalmente, llegamos a la cuarta parte: una experiencia inmersiva que invita a mirar el cielo. Les invitamos a entrar y sumergirse en esta experiencia única, donde podrán contemplar el firmamento de una manera completamente nueva.

Expresamos, des de aquí, un profundo agradecimiento a l’Associació Astronòmica d’Albuixech por confiar en nosotros como comisarios de esta exposición. Un especial  reconocimiento a los pilares de esta aventura capitaneada por Miguel Montaña, Ángel Flores, JuanJo Barrachina y Vicent Peris. También agradezco a todos los espectadores, que como artistas, han pasado y disfrutado de la misma.

Como colofón, queremos apuntar que esta exposición ha sido auspiciada por la concejalía de cultura de Albuixech, la cual ha aportado un plus de calidad a este evento.

Martíllopis.

Aqui podéis acceder a toda la información de lo expuesto.

DESUBICADAS_RAFELBUNYOL 11-MAYO

DESUBICADAS RAFELBUNYOL 11 DE M,AYO
HAPPENING COLECTIV0

NOTA DE PRENSA:

EL PROYECTO ARTÍSTICO «DESUBICADAS» DE LA UPV LLEGA A RAFELBUNYOL.

El municipio de Rafelbunyol será sede, escenario e inspiración del proyecto artístico «Desubicadas» impulsado por la Facultad de Bellas Artes de la Universidad Politécnica de Valencia.

Un proyecto que se desarrollará en dos partes: la experiencia artística en directo y su posterior plasmación en una exposición para poder ser contemplada por los vecinos y vecinas de la localidad.

Este jueves, el alumnado de bellas artes tomará el mercado municipal y sus alrededores para hacer una performance con la que se pretende captar en imágenes pequeños gestos, detalles, luces y sombras del pueblo y de la gente de Rafelbunyol.

De manera inmediata, las imágenes se sacarán en fotocopias en la Biblioteca Municipal, según la propia Facultad como medio para democratizar el arte, y serán expuestas en la sala de muestras de la Casa de la Cultura hasta el domingo 14 de mayo.

Un proyecto experimental que pretende sacar a los artistas, fuera de su zona de confort, para que se enfrenten a la mirada interrogativa de los viandantes, al mismo tiempo que involucra a los espectadores y espectadoras convirtiéndoles en partícipes del proceso creativo.

Un reto para los artistas.

qué les pedimos?

«Lo que os queremos proponer hoy es la unión de dos técnicas subversivas que quieren salirse del marco clásico de la exposición.

El primer ejemplo es el “Libro Xerox” que es una obra conceptual donde se democratiza la exposición a través de la transformación en libro, y el otro es el happening que prevé una acción repetida a lo largo de un período y elimina la idea de montaje expositivo en un «cubo blanco».

Por eso, queremos combinar las dos experiencias proponiéndoles crear una exposición que se monta y se desmonta el mismo día y hecha de fotocopias de objetos, fotos, cuerpos, sonidos o lo que creas, realizadas el mismo día de la exposición».

QUIÉN PARTICIPA?

La exposición colectiva se ha fraguado en las aulas de la Facultat de Belles
Arts de la Universitat Politècnica de València, y se ha materializado en
colaboración con artistas locales y otros profesionales del mundo del arte.
Además el grupo de artistas Nos ❤️ Pascua nos regala en las
mismas calles de Rafelbunyol una performace en directo. También los alumnos de
primero de Bachillerato Artístico de la asignatura Cultura Audiovisual del IES
Rafelbunyol y de la mano de la docente Silvia González Echari han desplegado su saber emergente y aportando un plus de juventud.

Por último, se le invita al público a modificar la
exposición manipulando las fotos que los mismos alumnos de bachiller artístico de Rafelbunyol han dejado a su disposición.

Y ESTO FUE LO QUE PASÓ…

SELECCIÓN DE UNAS POCOS FOTOS DEL COLECTIVO DE ARTISTAS

EN SU ACCIÓN EL 11 DE MAYO DE 2023 EN LAS CALLES DE RAFELBUNYOL.

Artistas Bellas Artes. UPV

estudiantes de Bellas Artes de 4º_con Teresa Chafer_UPV

Artistas 1º Bachiller artístico. IES Rafelbunyol

Artistas 1º bachiller. IES rafelbunyol

Artistas Invitados.

artistas invitados.

PERFORMANCE

El grupo de artistas del Máster de Producción Artística de la Universitat Politècnica de València: Nos Pascua realizó esta performance a las 12.30 del 11 de mayo de 2023.

AGRADECIMIENTOS

A L’ajuntament de Rafelbunyol; la Regidora de cultura, Alicia Piquer; al Bibliotecario Tinet Granja. ESPECIAL gracias para Teresa Cháfer y su capacidad de trabajo y a Chiara Carzan por su visión de futuro.

#accionplastica

comisarios martillopis i Chiara Carzan

Plástica para todas las edades

PLASTICA para todas las edades

#Accionplastica es una propuesta artística y participativa basada en el Libro de Plástica para Todas la Edades.

La exposición, proyecto comisariado por Chiara Carzan y Martillopis, propone un montaje expositivo donde la imaginación participativa del público sea la base artística del proyecto. Se trata de crear un circuito en la sala expositiva donde los espectadores se conviertan en artistas.  ( aquí pondría una referencia sobre el mapa, la deriva…algo asi como, al igual q en su día propusiera o hiciera …..

El proyecto está basado sobre “El Libro de plástica para todas las edades” elaborado por el Laboratorio de Creaciones Intermedia (LCI),) y está refrendado por Miguel Molina-Alarcón del Departamento de Escultura y de Carlos Martínez Barragán del departamento de Dibujo de la Universitat Politècnica de València, y a Elia Torrecilla de la facultad Miguel Hernández de Altea.

En el libro, 36 autores y autoras han realizado aquel ejercicio que echaron de menos durante su educación básica y que ahora, con una mirada actual y propositiva nos plantean como una experiencia lúdica y experimental.

El proyecto recupera la idea de Duchamp, y que tb ratificaron tantos artistas como Joseph Beauys o Isidoro Valcarcel  donde el concepto de arte es un proceso creativo que nace en el seno de cualquier individuo. El objetivo es derribar todo tipo de prejuicios sobre ser artista y saber crear. En este sentido, se pide al visitante que realice los ejercicios expuestos para convertirse en el verdadero artista.

Este proyecto es pluri-direccional. El interés de este es provocar diferentes lecturas y respuestas. Su desarrollo, independientemente de la edad, género o etnia, utiliza diversas herramientas artísticas como la fotografía, el dibujo, la performance, el video y cualquier otra disciplina que ayude o provoque la creatividad del espectador.

• PROGRAMA DE ACTIVIDADES PARALELAS

Dado que la exposición es participativa, se prevén dos tipos de actividades paralelas para distintos tipos de público, que serán realizadas por Comisario.

  1. TALLERES PARA TODAS LAS EDADES
  2. Talleres para escuelas, para niños de 5-15 años aproximadamente.
  3. Talleres para adultos de 15 a 99 años
  4. En estos talleres se acompañarán a los participantes para que realicen los ejercicios uno a uno con un orden o desorden voluntario, de izquierda a derecha o al revés. Se les proporcionará herramientas y materiales para la ejecución de estos.Se pretende crear un ambiente adecuado para que el recorrido sea lúdico y a la vez imaginativo.
  • ENCUENTROS DE MEDIACIÓN ARTÍSTICA

Los participantes en los programas de mediación estarán acompañados a lo largo de su visita a la exposición. Durante el encuentro se utilizarán herramientas para crear diálogo entre los participantes y reflexionar sobre conceptos artísticos, medioambientales o feministas. No se trata sólo de realizar los ejercicios en sí, sino de comprender el significado de las acciones realizadas en relación con la evolución de los conceptos arriba señalados. Los encuentros serán abiertos al público con un máximo de 15/20 participantes, y se modelarán de acuerdo con la heterogeneidad del grupo,

Durante la visita a la exposición se les inducirá hacia el pensamiento crítico con el objetivo de contar y reflexionar sobre las diversas acciones que pueden implicar la realización de una obra. A continuación, se explicará a los alumnos disciplinas como la performance, el arte sonoro, la instalación, el arte conceptual, con la ayuda de los diversos ejercicios presentes en la exposición, con el fin de acercarlos a un mundo que en muchos casos perciben como lejano.

ALTEA_El Grito Contado

Exposición colectiva e interuniversitaria El Grito Contado.

el grito contado_altea
el grito contado

_comisarios Chiara carzan y Martillopis.

Exposició col·lectiva i interuniversitària El Grito Contado

Comissariada per Chiara Carzan i Martíllopis.

Després d’unes paraules introductores de la regidora  de cultura Na…. i amb l’acompanyament del gestor cultural Ignacio ?…, Elia Torrecilla i Bibiana de la Soledad donaren pas a la inauguració de esta exposició on la clau estava en que hi havia que descobrir el contingut de la mateixa amb l’ajuda del mòbil, doncs la sala estava totalment a fosques.

Els comissaris, Chiara Carzan i Martíllopis proposaren un repte: es tractava de contar un conte. Els artistes tenien que contar-nos un conte i els espectadors devien esbrinar o imaginarse’ls amb la ajuda de la llanterna. 

El fet de evitar la visibilitat obligava als espectador a interactuar amb les peces, a olorar-les, palpar-les y/o oir-les. Per que els contes se conten, s’escolten, van de boca en boca… i a la llum de la llar, en aquest cas de la tecnologia, de la llum dels mòbils.

El fet és que  vivim en un món digitalitzat, on les coses es converteixen en píxels, el rellotge, la ràdio, la llanterna, l’afinador, la lupa, la brúixola tot es resumeix en píxels, tot està en el mòbil, som , com diu Byung-Chul Han “phono sapiens”. El telèfon ha suprimit les coses, a més,  ja no som res sense telèfon, no podem viure sense telèfon, i eixa és la raó del perquè els comissaris van invitar a la gent a convertir el mòbil en llanterna, i seguir així el recorregut.

Va estar molt divertit, no sols el públic tenia que contar un conte si no que a  l’hora, farolejava, tocava, penetrava, capgirava el contingut de les propostes, a més a més, de manera atrevida produïren una performance, trencat, a petició de la artista Tham Casany, els gots que ella havia acuradament embalat en bosses de plàstic, provocant el pensament, també la rialla i sobretot, l’atreviment de esclafar un got contra terra, amb ràbia sí, però amb decisió.

I així vos contaria un munt d’anècdotes del que ahir va passar, però es millor que aneu a vorer-ho i contar-ho vosaltres mateix.

Per altra banda, vos convidem a la mediació artística a càrrec de Bibiana De la Soledad  i Amparo Alonso Sanz que  es realitzarà el proper divendres 25 de novembre; També animar-vos a participar en el taller que  “El colectivo de Artistas” de la Universitat Miguel Hernández de Altea realitzarà en la clausura de la exposició el 16 de novembre de 2022. Tots dos, els actes es materialitzaran a la sala Fundació Schlotter de Altea.

Sigueu tots benvinguts.

Att. Martíllopis_comissari

EL GRITO CONTADO

El Grito Contado

A primeros del 2019, como parte de las investigaciones llevadas a cabo en la  Universidad Politécnica de Valencia a la que, ya sea como profesores, investigadores o estudiantes, estábamos adscritos, se nos llamó para ocupar una sala de exposiciones; no había premisas, no había título y buscamos objetos en el fondo de nuestros sótanos para llenar las paredes y algunos espacios que allí fuimos descubriendo. De todo ello, en 2020, y (re)movidos por El Grito de Edward Munch salió nuestro propio grito: El Grito. Fue empezar a gritar y las propuestas iban tomando cuerpo, los artistas respondían colectivamente al reto que se les planteaba. Más tarde, en 2021, nace, desde un impulso más romanticista, el Grito Sublime. Para el 2022 nos hemos propuesto contar un cuento, El Grito Contado. Este grito nace de la interacción entre maestros y aprendices, del intercambio de recuerdos, historias, cuentos, que de boca en boca heredamos de nuestros antepasados.

Convencidas de que lo local actúa en lo global, nos dimos cuenta de la lectura poliédrica que se estaba llevando: y entonces, una historia se transformó en múltiples, diversas y heterodoxas microhistorias, tras las cuales, subyacen muchos gritos.

Esas voces, son las que queremos mostrar en esta exposición con el objetivo de pensar y contar mundos posibles donde el intercambio de conocimiento y experiencias genere más y más preguntas. 

Resaltar en este proyecto expositivo la idea de proyecto abierto, en estado de investigación y proceso, cuyas piezas a desarrollar se adecuarán al espacio expositivo, y en las que las lecturas llevadas a cabo se materializan en un conjunto de propuestas plásticas, multidisciplinares que van desde la performance a la instalación, tomando el espacio expositivo como un lienzo donde la individualidad del artista se fusione al colectivo. Asimismo, cada artista, aportará al grupo su propio grito, su llamada de atención hacia aquello que por descuido o por desorden hemos abandonado a su suerte y que tal vez debamos recuperar: el cuidado, el nosotrxs, nuestro entorno, lo que somos…, para de este modo, compartir con el público preguntas que en definitiva solo él, el/la espectador/participante, sabrá responder y tal vez gritar.

 Y así y no de otra manera, se materializa lo que sería la primera frase de este cuento, y que dice así: “Érase una vez”… El Grito Contado

En el proyecto El Grito Contado trabajamos con los conceptos: colectivo; local; investigación; medio ambiente; intergeneracional; Work in progres

Es un proyecto «contado» y redactado por el grupo de wasap «Conta’m un conte» y en especial por los comisarios Bibiana de la Soledad, Pepe Romero, Martíllopis, y la des-comisaria Elia Torrecilla desde la más profundad invisibilidad.

fotografía de Vicente Carrión

Fotografía de portada por Tham casany. Diseño del título por Arce: