La dona i la memòria en moments de foscúria.

Resumen

El fil conductor de este projecte vol, a partir de l’art, resignificar les tasques de les dones en un context advers, la seua resiliència davant les dificultats i la seva persistència per mantenir i sostenir les seues famílies i comunitats tot just a primers del segle XX. A tal fi s’ha projectat la exposició Resignificació i Persistència on, la investigació y la memòria son les claus de  una proposta artística contemporània.

La artista Isabel Martí amb la seua peça: Fora de horari; el treball de la associació de ames de casa Tyrius; i la emergent energia dels joves del batxillerat artístic son els ingredients necessaris per a que esta exposició col·lectiva marque una fita en la casa de cultura de Rafelbunyol.

Introducció

Tot va començar arreplegant llençols de les nostres mares i iaies que tant amics, com veïnes i familiars ens feren arribar. Amb eixa matèria prima, Isabel Martí, començà a retallar pedaços i a cosir-los un al costat d’altre per a formar una gran mantó que parlara del somnis, dels jocs, dels plors, de les cures, de moments de dolor i de plaer, i que pràcticament ha estat a càrrec de les dones, si no per devoció, per obligació.

A fi de acotar la experiència artística i la investigació, es centrarem en les nostres vivències. Mares i Iaies nascudes a primers de segle XX, en uns anys on la política social i econòmica era qüestió dels homes i a més a més, amb continues repressions d’expressió i llibertat.

No es tracta de fer una revisió de la història sinó de  posar en valor les qualitats humanes universals i l’experiència personal de eixes dones dins d’un sistema opressiu. Un règim que va limitar les llibertats i va imposar un rol específic a les dones, les quals van mostrar força interior i habilitat per adaptar-se a les circumstàncies adverses trobant maneres de mantenir el seu entorn familiar. Tot condimentat dins de un marc catòlic, on l’església jugava un paper important , tant com a model educatiu i de alliberació, com de control i censura.

Valors com l’honestedat, el treball dur, la disciplina i la paciència, que sovint eren promoguts per l’establiment i tantes vegades de manera obligatòria, no li lleven  valor a la fortalesa de estes dones per seguir endavant amb la família i la comunitat.

Context històric.

La exposició pretén parlar de aquelles dones nascudes a primers del segle XX que de alguna manera varen viure o malviure amb la dictadura de Primo de Rivera, amb la segona república, la guerra civil i, per suposat la postguerra franquista, que a la fi és el que més a prop està de la nostra memòria.

Son dones anònimes que van exercir un paper crucial en les seues comunitats i, per tant, en la família. El seu rol, ben diferenciat, se emmarcava en la cura, en la cuina i en la costura, i moltes vegades, en feines poc remunerades als magatzems de fruita o verdura, o en alguna fàbrica de manufacturació. Però el més important és que eren les dones que esquivant la adversitat van influir en l’educació i criança de les generacions posteriors. Ens trameteren  entre rialles i jocs la cultura i la memòria. El seu llegat és, sens dubte, de incalculable valor. No eren celebres, ni revolucionaries, però foren les nostres madrines, les que van fer possible els primers brots d’igualtat, llibertat, i col·lectivitat

Motivacions extra.

Vivim de manera exprés el dia a dia. El segle XXI no deixa de donar-nos sorpreses i canvis de manera accelerada. La política s’ha simplificat sobre manera buscant la popularitat. La enginyeria  digital ens ha engolit i ens ha parcel·lat en xarxes socials que, contradictòriament, promouen el narcisisme individualista i a la vegada ens uniforma en diferents estils, depenent de la data de naixement: Alfa, Zeta, Millennians, Ics, Baby boomers… Estem sotmesos a una personalitat ja configurada.

Per altra banda, la acceleració de noticies que les xarxes estan capacitades per a construir de manera moltes vegades dubtosa, ens fa oblidar allò important, ens confon. Oblidem ràpidament  el que férem ahir  per centrar-nos en un avui enredat en les xarxes on el futur ja es passat, i este, el passat, és una cosa antiquada i farragosa.

Som sabedors de que la tecnologia actual ens fa la vida fàcil, molt fàcil. Deia Bauman que el Mòbils no porten botons on entropessar, son lluents, plans, sense arestes ni profunditat, i son sobretot obsolescents. Al igual que electrodomèstics, les noticies, el èxits aconseguits i  les nostres  relacions, inclòs les de parella,  tenen data de caducitat. Els plans de futur s’han reduït al mínim exigit.

En eixe context parlar de memòria ens fa fàstic. És millor enredar o millor encara oblidar-se. Per a què preocupar-se . I en eixe context de vida fàcil volem parlar de altres valors . Valors que consideren al altre, al diferent, al estrany en un moment que les fronteres pareixen créixer pam a pam. Valors que Marina Garcés anomena el “nosaltres”. Crear allò comú, allò que ens fa més fots, que ens anima a ajuntar les mans i que va en contra del individualisme capitalista que promou justament el contrari.

Les xarxes promouen la fama i la felicitat ràpida i s’oblida de lo quotidià i del esforç  per a dur a terme. Y si es ben cert que ja fa temps que promouen una vida saludable i sana, se’n adonem que en el fons està dirigida a sobrevalorar el nostre cos, el nostre ego i en cap cas a posar la comunitat per davant. A no ser, clar, per a diferenciar-se de l’altre, per a expulsar a l’altre, per a encasellar a l’altre.

Les xarxes d’abans, de les que volem parlar en esta exposició Resignificació i Persistència, creaven comboi, famílies entre els diferents, amics de carn i ossos, buscaven el contacte físics, relacions permanents. Moltes vegades estes xarxes eren una manera de lliurar-se de les obligacions que a més de anar a la fàbrica, al camp o al magatzem havien de mantindré la casa neta, i curar dels grans i dels menuts.  Les colles d’amigues sabien com escollir els temps on retrobar-se inclòs aprofitant la bancada de la esquerra a l’església. Les agranadores de l’església, les catequistes, les processons, inclòs la missa diària era aprofitada per a tindre un moment per a elles. Sabien burlar la repressió de manera resilent però amb descarada gràcia.

És evident que en temps de postguerra, l’església jugà un paper molt important. Si és ben cert que recolzava una ètica favorable a la dictadura i per tant de censura també es cert que podia ser un lloc d’alliberament.  Sí, L’església com a poble, a diferencia del estament eclesiàstic, era un espai que permetia la distracció, el joc, les rialles i el que tant ens agrada, xarrar d’açò i d’allò, d’aquell i de l’altre.

Ben mirat és el mateix que fem en la actualitat a les xarxes però de manera virtual. Veiem com, de una manera o altra, els humans, malgrat tot, busquem les relacions. Potser siga hora de buscar eixos llocs comuns i burlar com feren les nostres iaies la censura dels monopolis actuals, on la productivitat consumista és garantia d’exit si no fora perquè elles ens ensenyarem que el més important era la família, la companya i la empatia amb l’altre.

Què es pretén?

Si a primeres seria posar en valor la tasca que les dones de primers de segle realitzaren calladament en situacions de precarietat el més important podria ser involucrar les diferents disciplines artístiques com altaveus de la societat que vivim.

El objectiu artístic seria esbossar en les diferents disciplines la importància de les dones en la primera meitat del segle XX.

El objectiu conceptual seria parlar del valor de la dona en una España restringida per a elles y fer-ho de forma artística. En certa manera, és una tautologia, en tant, parlem de art i de la dona utilitzant a la dona y també a l’art.

Altres objectius passem per parlar de memòria, dels somnis, de les  il·lusions, dels jocs i dels deures, també d’empatitzar amb l’altre, del treball col·lectiu i més i més.

Com ho volem presentar.

La proposta començà a partir del treball de la artista Isabel Martí: Fora d’horari, fent referència a eixos moments i espais que els artistes i en general les dones, fora d’horari, han de conquerir per a desenvolupar la creativitat o qualsevol altre projecte.

Es tractava de arreplegar els llençols que les nostres mares ens havien deixat al dot, també de les veïnes  i de les amigues o companyes.

Poc a poc mentre anàvem arribant les teles, Isabel Martí comença a esmicolar-los en quadraets de 50 x 50 cm a fi de unir-los, conjuntar-los, per a fer un gran mantó, fins arribar a més de 40m2. Cada trosset portava inscrita una lletra tal i com feien les nostres mares i iaies quan cosien els dots. Elles foren les primeres en visibilitzar el nom de les filles.

Si bé el treball era la suma de un col·lectiu de persones que havien aportat els seus records en forma de llençol, preteníem que la proposta artística també es desenvolupara al carrer. Per tant parlarem amb Maribel Sánchez, mestra de costura de  L’associació ames de casa Tyrius de Rafelbunyol, per a que elles també aportaren les seues teles i cosiren entre totes altre mantó i ambdós, el de elles i el de Isabel, convisqueren a la sala per a valoritzar la col·lectivitat.

Es costum de este comissariat contar amb artistes emergents i per tant, aprofitant que a Rafelbunyol hi ha batxillerat artístic es posarem en contacte amb la professora Silvia González Echari que, encantada, transportà el projecte per a que els alumnes presentaren una peça feta també, tots junts, en comú.

Cada un d’ells com cada una de les ames de casa participants estarien documentades a la fulla de sala de la exposició. Era important presentar-los com artistes.

Per altra banda es feu un treball d’investigació al poble. A fi de constatar una representació de eixes dones, la gran majoria ja difuntes, començarem a arreplegar les fotos de l’època on elles foren protagonistes.

Primerament fou Jesús Fenollosa qui, després de molts anys arreplegant fotos antigues del poble, ens va obrir la porta i acompanyar en eixa recerca. La Familia Caballer, Mellado, Portalés, Barrachina, Castellar, Pascual, Lluch, Chulvi, Soro, Antequera, Alcaina, Bosó, Llopis, Salvador, Fenollosa, Sancho, Hernandiz, Piquer, Iborra, Pérez, Carbonell, Carretero, García, Felix , Parrado, Furió i més i més, obriren el bagul dels records per a poder materialitzar la mostra.

Foren més de 100 fotografies i més de 300 les dones fotografiades. Aixi tot, un treball incomplet i que demana una continuïtat a mig termini.

Estes dones son anònimes com hem comentat, no son celebritats ni revolucionaries ni protagonistes de cap llibre de historia però foren les nostres Madrines, en majúscula, heroïnes anònimes. Per tal de constatar esta invisibilitat les fotografies presentaven la cartel·la en blanc i per a trencar eixe circuit invisible, demanarem al públic que, si reconeixia alguna de elles, apuntara el seu nom.

Es molt important en la nostra trajectòria la participació del públic. Creguem que el espectador es també artista. I en esta línia, alhora, deixarem un espai en blanc per a que escrigueren allí el nom de les seues iaies, estigueren o no fotografiades en la sala.

La sorpresa fou vorer com els més menuts, inclòs, les dibuixaven. El fet de dibuixar o escriure sobre una paret en blanc, creguem, trau el instint primari tal i com passà  en les pintures rupestres. El públic, es trasformava en artista.

No acabava ací la participació ciutadana:

deixarem alguns quadres emmarcats y buits per a que el veïnat els reomplirà aportant  aquelles fotos de sa mare o sa iaia i es poguera desenvolupar una experiència completa i satisfactòria per a tothom.

A modo de conclusió.

És, en definitiva, una exposició sensitiva que va des de les teles oníriques i tot el que els llençols simbolitzen, fins a la presencia resignificada de les nostres mares i iaies de primers de segle XX que superaren amb resiliència i lluitaren amb persistència per allò important, la família i la convivència, fonaments de la llibertat que hui  gaudim i que , dia a dia, es difumina a mans de les grans potencies multinacionals. És una experiència que reclama allò local, allò nostre front al món global que moltes vegades oblida d’on venim i per tant ens nega saber on anar. En esta immersió de emocions la tasca artística i reflexiva ha de ser un camí per a descriure la crua realitat i reclamar la merescuda visibilitat .

Resignificació i Persistència  ens convida a somiar,  a jugar, a riure i a plorar,  tal i com ens ensenyaren aquelles dones en la obscuritat de la postguerra.