Hoy el arte ha roto las fronteras, no hay límites entre las diferentes disciplinas y es más, no es necesario estar en una de ellas para hablar de arte. Hoy el arte y la vida como ya nos enseñaron «las primeras vanguardias» van de la mano y lo que al final importa no es aquel sino ésta.
On Està l’ACA? és un projecte que convida a observar, mimar i estimar els objectes artesanals que Pep Gimeno “Botifarra” ha anat recollint al llarg dels anys. Amb la voluntat d’implicar el públic en aquesta experiència, es proposa un joc d’investigació: descobrir on es troba l’HACA. El espectador haurà de emparellar cada frase i la seua càrrega amb la identitat de l’artista.
es un projecte comissariat per Chiara Carzan i Martíllopis.
I com comenta el artista i comissari Aureli Domenech: «Aquest joc no només posa en valor les eines tradicional, sinó que també convida a la reflexió sobre la seva vigència i transformació en el present, tot recuperant sabers i costums que corren el risc de quedar en l’oblit».
Amparo B. Wieden Angela Malysheva Aureli Domènech Bibiana de la Soledad Carlos M. Barragán Celia Marco David Vila Elia Torrecilla Graham Bell Tornado Inmaculada Abarca Jaume Chornet Macdiego Merche Pereira & NEA Pepe Romero Ramón Gómez de la Serna ( Assistit per Miguel Molina-Alarcón) Sara Vilar Tham Cassany
Aquest projecte, que ben bé podria esser una reflexió sobre el ready made, tractarà de interactuar amb els objectes artesanals que estàn per tot arreu al llarg i ample de la casa Cuesa i amb la idea de fer participar al públic que a la fi es qui reinterpretarà la resposta, si es que ha de haver-ne alguna.
Es crearà un recorregut on cada artista proposarà una peça o una idea que dialogue amb els aparells artesanals de la sala o jardí. Se procurarà mimar , curar, respectar, jugar amb els objectes de manera que , com si de un “ACERTIJO” es tractara, els espectadors han de trobar on està l’haca, en este cas , on està l’art? On està la obra? Obra que, en qualsevol cas, es confondrà entre la gran quantitat de peces que presenta la sala.
La idea es no crear més objectes que predominen sobre la artesania o la etnologia de la sala, sinó que les revaloritzen. Revaloritzar lo local en estos temps on lo global ens ha engolit.
El fil conductor de este projecte vol, a partir de l’art, resignificar les tasques de les dones en un context advers, la seua resiliència davant les dificultats i la seva persistència per mantenir i sostenir les seues famílies i comunitats tot just a primers del segle XX. A tal fi s’ha projectat la exposició Resignificació i Persistència on, la investigació y la memòria son les claus de una proposta artística contemporània.
La artista Isabel Martí amb la seua peça: Fora de horari; el treball de la associació de ames de casa Tyrius; i la emergent energia dels joves del batxillerat artístic son els ingredients necessaris per a que esta exposició col·lectiva marque una fita en la casa de cultura de Rafelbunyol.
Introducció
Tot va començar arreplegant llençols de les nostres mares i iaies que tant amics, com veïnes i familiars ens feren arribar. Amb eixa matèria prima, Isabel Martí, començà a retallar pedaços i a cosir-los un al costat d’altre per a formar una gran mantó que parlara del somnis, dels jocs, dels plors, de les cures, de moments de dolor i de plaer, i que pràcticament ha estat a càrrec de les dones, si no per devoció, per obligació.
A fi de acotar la experiència artística i la investigació, es centrarem en les nostres vivències. Mares i Iaies nascudes a primers de segle XX, en uns anys on la política social i econòmica era qüestió dels homes i a més a més, amb continues repressions d’expressió i llibertat.
No es tracta de fer una revisió de la història sinó de posar en valor les qualitats humanes universals i l’experiència personal de eixes dones dins d’un sistema opressiu. Un règim que va limitar les llibertats i va imposar un rol específic a les dones, les quals van mostrar força interior i habilitat per adaptar-se a les circumstàncies adverses trobant maneres de mantenir el seu entorn familiar. Tot condimentat dins de un marc catòlic, on l’església jugava un paper important , tant com a model educatiu i de alliberació, com de control i censura.
Valors com l’honestedat, el treball dur, la disciplina i la paciència, que sovint eren promoguts per l’establiment i tantes vegades de manera obligatòria, no li lleven valor a la fortalesa de estes dones per seguir endavant amb la família i la comunitat.
Context històric.
La exposició pretén parlar de aquelles dones nascudes a primers del segle XX que de alguna manera varen viure o malviure amb la dictadura de Primo de Rivera, amb la segona república, la guerra civil i, per suposat la postguerra franquista, que a la fi és el que més a prop està de la nostra memòria.
Son dones anònimes que van exercir un paper crucial en les seues comunitats i, per tant, en la família. El seu rol, ben diferenciat, se emmarcava en la cura, en la cuina i en la costura, i moltes vegades, en feines poc remunerades als magatzems de fruita o verdura, o en alguna fàbrica de manufacturació. Però el més important és que eren les dones que esquivant la adversitat van influir en l’educació i criança de les generacions posteriors. Ens trameteren entre rialles i jocs la cultura i la memòria. El seu llegat és, sens dubte, de incalculable valor. No eren celebres, ni revolucionaries, però foren les nostres madrines, les que van fer possible els primers brots d’igualtat, llibertat, i col·lectivitat
Motivacions extra.
Vivim de manera exprés el dia a dia. El segle XXI no deixa de donar-nos sorpreses i canvis de manera accelerada. La política s’ha simplificat sobre manera buscant la popularitat. La enginyeria digital ens ha engolit i ens ha parcel·lat en xarxes socials que, contradictòriament, promouen el narcisisme individualista i a la vegada ens uniforma en diferents estils, depenent de la data de naixement: Alfa, Zeta, Millennians, Ics, Baby boomers… Estem sotmesos a una personalitat ja configurada.
Per altra banda, la acceleració de noticies que les xarxes estan capacitades per a construir de manera moltes vegades dubtosa, ens fa oblidar allò important, ens confon. Oblidem ràpidament el que férem ahir per centrar-nos en un avui enredat en les xarxes on el futur ja es passat, i este, el passat, és una cosa antiquada i farragosa.
Som sabedors de que la tecnologia actual ens fa la vida fàcil, molt fàcil. Deia Bauman que el Mòbils no porten botons on entropessar, son lluents, plans, sense arestes ni profunditat, i son sobretot obsolescents. Al igual que electrodomèstics, les noticies, el èxits aconseguits i les nostres relacions, inclòs les de parella, tenen data de caducitat. Els plans de futur s’han reduït al mínim exigit.
En eixe context parlar de memòria ens fa fàstic. És millor enredar o millor encara oblidar-se. Per a què preocupar-se . I en eixe context de vida fàcil volem parlar de altres valors . Valors que consideren al altre, al diferent, al estrany en un moment que les fronteres pareixen créixer pam a pam. Valors que Marina Garcés anomena el “nosaltres”. Crear allò comú, allò que ens fa més fots, que ens anima a ajuntar les mans i que va en contra del individualisme capitalista que promou justament el contrari.
Les xarxes promouen la fama i la felicitat ràpida i s’oblida de lo quotidià i del esforç per a dur a terme. Y si es ben cert que ja fa temps que promouen una vida saludable i sana, se’n adonem que en el fons està dirigida a sobrevalorar el nostre cos, el nostre ego i en cap cas a posar la comunitat per davant. A no ser, clar, per a diferenciar-se de l’altre, per a expulsar a l’altre, per a encasellar a l’altre.
Les xarxes d’abans, de les que volem parlar en esta exposició Resignificació i Persistència, creaven comboi, famílies entre els diferents, amics de carn i ossos, buscaven el contacte físics, relacions permanents. Moltes vegades estes xarxes eren una manera de lliurar-se de les obligacions que a més de anar a la fàbrica, al camp o al magatzem havien de mantindré la casa neta, i curar dels grans i dels menuts. Les colles d’amigues sabien com escollir els temps on retrobar-se inclòs aprofitant la bancada de la esquerra a l’església. Les agranadores de l’església, les catequistes, les processons, inclòs la missa diària era aprofitada per a tindre un moment per a elles. Sabien burlar la repressió de manera resilent però amb descarada gràcia.
És evident que en temps de postguerra, l’església jugà un paper molt important. Si és ben cert que recolzava una ètica favorable a la dictadura i per tant de censura també es cert que podia ser un lloc d’alliberament. Sí, L’església com a poble, a diferencia del estament eclesiàstic, era un espai que permetia la distracció, el joc, les rialles i el que tant ens agrada, xarrar d’açò i d’allò, d’aquell i de l’altre.
Ben mirat és el mateix que fem en la actualitat a les xarxes però de manera virtual. Veiem com, de una manera o altra, els humans, malgrat tot, busquem les relacions. Potser siga hora de buscar eixos llocs comuns i burlar com feren les nostres iaies la censura dels monopolis actuals, on la productivitat consumista és garantia d’exit si no fora perquè elles ens ensenyarem que el més important era la família, la companya i la empatia amb l’altre.
Què es pretén?
Si a primeres seria posar en valor la tasca que les dones de primers de segle realitzaren calladament en situacions de precarietat el més important podria ser involucrar les diferents disciplines artístiques com altaveus de la societat que vivim.
El objectiu artístic seria esbossar en les diferents disciplines la importància de les dones en la primera meitat del segle XX.
El objectiu conceptual seria parlar del valor de la dona en una España restringida per a elles y fer-ho de forma artística. En certa manera, és una tautologia, en tant, parlem de art i de la dona utilitzant a la dona y també a l’art.
Altres objectius passem per parlar de memòria, dels somnis, de les il·lusions, dels jocs i dels deures, també d’empatitzar amb l’altre, del treball col·lectiu i més i més.
Com ho volem presentar.
La proposta començà a partir del treball de la artista Isabel Martí: Fora d’horari, fent referència a eixos moments i espais que els artistes i en general les dones, fora d’horari, han de conquerir per a desenvolupar la creativitat o qualsevol altre projecte.
Es tractava de arreplegar els llençols que les nostres mares ens havien deixat al dot, també de les veïnes i de les amigues o companyes.
Poc a poc mentre anàvem arribant les teles, Isabel Martí comença a esmicolar-los en quadraets de 50 x 50 cm a fi de unir-los, conjuntar-los, per a fer un gran mantó, fins arribar a més de 40m2. Cada trosset portava inscrita una lletra tal i com feien les nostres mares i iaies quan cosien els dots. Elles foren les primeres en visibilitzar el nom de les filles.
Si bé el treball era la suma de un col·lectiu de persones que havien aportat els seus records en forma de llençol, preteníem que la proposta artística també es desenvolupara al carrer. Per tant parlarem amb Maribel Sánchez, mestra de costura de L’associació ames de casa Tyrius de Rafelbunyol, per a que elles també aportaren les seues teles i cosiren entre totes altre mantó i ambdós, el de elles i el de Isabel, convisqueren a la sala per a valoritzar la col·lectivitat.
Es costum de este comissariat contar amb artistes emergents i per tant, aprofitant que a Rafelbunyol hi ha batxillerat artístic es posarem en contacte amb la professora Silvia González Echari que, encantada, transportà el projecte per a que els alumnes presentaren una peça feta també, tots junts, en comú.
Cada un d’ells com cada una de les ames de casa participants estarien documentades a la fulla de sala de la exposició. Era important presentar-los com artistes.
Per altra banda es feu un treball d’investigació al poble. A fi de constatar una representació de eixes dones, la gran majoria ja difuntes, començarem a arreplegar les fotos de l’època on elles foren protagonistes.
Primerament fou Jesús Fenollosa qui, després de molts anys arreplegant fotos antigues del poble, ens va obrir la porta i acompanyar en eixa recerca. La Familia Caballer, Mellado, Portalés, Barrachina, Castellar, Pascual, Lluch, Chulvi, Soro, Antequera, Alcaina, Bosó, Llopis, Salvador, Fenollosa, Sancho, Hernandiz, Piquer, Iborra, Pérez, Carbonell, Carretero, García, Felix , Parrado, Furió i més i més, obriren el bagul dels records per a poder materialitzar la mostra.
Foren més de 100 fotografies i més de 300 les dones fotografiades. Aixi tot, un treball incomplet i que demana una continuïtat a mig termini.
Estes dones son anònimes com hem comentat, no son celebritats ni revolucionaries ni protagonistes de cap llibre de historia però foren les nostres Madrines, en majúscula, heroïnes anònimes. Per tal de constatar esta invisibilitat les fotografies presentaven la cartel·la en blanc i per a trencar eixe circuit invisible, demanarem al públic que, si reconeixia alguna de elles, apuntara el seu nom.
Es molt important en la nostra trajectòria la participació del públic. Creguem que el espectador es també artista. I en esta línia, alhora, deixarem un espai en blanc per a que escrigueren allí el nom de les seues iaies, estigueren o no fotografiades en la sala.
La sorpresa fou vorer com els més menuts, inclòs, les dibuixaven. El fet de dibuixar o escriure sobre una paret en blanc, creguem, trau el instint primari tal i com passà en les pintures rupestres. El públic, es trasformava en artista.
No acabava ací la participació ciutadana:
deixarem alguns quadres emmarcats y buits per a que el veïnat els reomplirà aportant aquelles fotos de sa mare o sa iaia i es poguera desenvolupar una experiència completa i satisfactòria per a tothom.
A modo de conclusió.
És, en definitiva, una exposició sensitiva que va des de les teles oníriques i tot el que els llençols simbolitzen, fins a la presencia resignificada de les nostres mares i iaies de primers de segle XX que superaren amb resiliència i lluitaren amb persistència per allò important, la família i la convivència, fonaments de la llibertat que hui gaudim i que , dia a dia, es difumina a mans de les grans potencies multinacionals. És una experiència que reclama allò local, allò nostre front al món global que moltes vegades oblida d’on venim i per tant ens nega saber on anar. En esta immersió de emocions la tasca artística i reflexiva ha de ser un camí per a descriure la crua realitat i reclamar la merescuda visibilitat .
Resignificació i Persistència ens convida a somiar, a jugar, a riure i a plorar, tal i com ens ensenyaren aquelles dones en la obscuritat de la postguerra.
#Accionplastica es una propuesta artística y participativa basada en el Libro de Plástica para Todas la Edades.
La exposición, proyecto comisariado por Chiara Carzan y Martillopis, propone un montaje expositivo donde la imaginación participativa del público sea la base artística del proyecto. Se trata de crear un circuito en la sala expositiva donde los espectadores se conviertan en artistas. ( aquí pondría una referencia sobre el mapa, la deriva…algo asi como, al igual q en su día propusiera o hiciera …..
El proyecto está basado sobre “El Libro de plástica para todas las edades” elaborado por el Laboratorio de Creaciones Intermedia (LCI),) y está refrendado por Miguel Molina-Alarcón del Departamento de Escultura y de Carlos Martínez Barragán del departamento de Dibujo de la Universitat Politècnica de València, y a Elia Torrecilla de la facultad Miguel Hernández de Altea.
En el libro, 36 autores y autoras han realizado aquel ejercicio que echaron de menos durante su educación básica y que ahora, con una mirada actual y propositiva nos plantean como una experiencia lúdica y experimental.
El proyecto recupera la idea de Duchamp, y que tb ratificaron tantos artistas como Joseph Beauys o Isidoro Valcarcel donde el concepto de arte es un proceso creativo que nace en el seno de cualquier individuo. El objetivo es derribar todo tipo de prejuicios sobre ser artista y saber crear. En este sentido, se pide al visitante que realice los ejercicios expuestos para convertirse en el verdadero artista.
Este proyecto es pluri-direccional. El interés de este es provocar diferentes lecturas y respuestas. Su desarrollo, independientemente de la edad, género o etnia, utiliza diversas herramientas artísticas como la fotografía, el dibujo, la performance, el video y cualquier otra disciplina que ayude o provoque la creatividad del espectador.
• PROGRAMA DE ACTIVIDADES PARALELAS
Dado que la exposición es participativa, se prevén dos tipos de actividades paralelas para distintos tipos de público, que serán realizadas por Comisario.
TALLERES PARA TODAS LAS EDADES
Talleres para escuelas, para niños de 5-15 años aproximadamente.
Talleres para adultos de 15 a 99 años
En estos talleres se acompañarán a los participantes para que realicen los ejercicios uno a uno con un orden o desorden voluntario, de izquierda a derecha o al revés. Se les proporcionará herramientas y materiales para la ejecución de estos.Se pretende crear un ambiente adecuado para que el recorrido sea lúdico y a la vez imaginativo.
ENCUENTROS DE MEDIACIÓN ARTÍSTICA
Los participantes en los programas de mediación estarán acompañados a lo largo de su visita a la exposición. Durante el encuentro se utilizarán herramientas para crear diálogo entre los participantes y reflexionar sobre conceptos artísticos, medioambientales o feministas. No se trata sólo de realizar los ejercicios en sí, sino de comprender el significado de las acciones realizadas en relación con la evolución de los conceptos arriba señalados. Los encuentros serán abiertos al público con un máximo de 15/20 participantes, y se modelarán de acuerdo con la heterogeneidad del grupo,
Durante la visita a la exposición se les inducirá hacia el pensamiento crítico con el objetivo de contar y reflexionar sobre las diversas acciones que pueden implicar la realización de una obra. A continuación, se explicará a los alumnos disciplinas como la performance, el arte sonoro, la instalación, el arte conceptual, con la ayuda de los diversos ejercicios presentes en la exposición, con el fin de acercarlos a un mundo que en muchos casos perciben como lejano.
taller y mediación #accionplastica por Chiara Carzan
EN LA CASA DE CULTURA DE RAFELBUNYOL | 9 MAYO 2019
Exposición colectiva alumnos grado de BBAA en la casa de cultura de Rafelbunyol
La premisa de este proyecto nació a partir de la idea de bodegón, un tema que durante siglos los artistas han desarrollado como pretexto para desarrollar su singularidad artística lejos de las exigencias de los mecenas o artificies del mercado del arte.
La propuesta trataba de ir al mercado tradicional que todos los jueves sucede en Rafelbunyol, una pequeña localidad al norte de València, y comprar algo que sólo les costara un euro. El revuelo que supuso que treinta alumnos de final de grado de Bellas artes fueran preguntando a los vendedores nómadas qué cosas podían comprar por un euro ya significó en sí, la primera obra artística del día, una performance involuntaria. La obra definitiva, consistió en crear un muro de cartón donde ir depositando las frutas, verduras y otros enseres que los alumnos habían comprando conformando una obra colectiva.
La sala se dividió en dos espacios. En el primero, vacío, solo se podía escuchar los murmullos de un día de mercado, en el otro espacio una gran escultura donde los artistas habían ido depositando sus compras, compras perecederas que con los días se irían descomponiendo y oxidando creando una obra inacaba.
Por último una proyección multi-pantalla mostraba la calle vacía, un espacio deshabitado, quizá lo que queda después del mercado, quizá una premonición, un final improvisado, un mercado sin futuro.
¿Porqué?
Vivimos en un mundo donde la tecnología e internet han invadido nuestro mercado, nuestra rutinas, cambiando todo el espectro laboral, sustituyendo a corto plazo la mano humana por la inteligencia artificial.
Por otra parte la compra masiva por internet ha crecido exponencialmente, algo que esta agitando todo el mercado del trabajo.
El hecho de comprar en el mercado popular, un mercado tradicional, se ha convertido en un nuevo espacio de ocio más que en una necesidad, aun así, es una apuesta por el trato personal, cara a cara y aunque la globalización ha llegado con productos procedentes del mundo asiático en su mayoría, todavía se pueden encontrar productos “kilometro cero”.
Este proyecto trata de mostrarnos ese mundo, casi en desuso y en proceso de desaparición. Por ello en sala se puede ver el espacio vacío que ocupa el mercado y a la vez escuchar sus sonidos, sus gritos, sus chácharas, su argot tan peculiar.
Esta muestra es una toma de conciencia, donde se relata lo cuotidiano, nuestro bodegón actual.
Una obra hecha con los parámetros e nuestro tiempo:
En un aquí y ahora para su rápido consumo; de manera efímera, liquida, perecedera, como nuestras libertades, nuestras costumbres, nuestros logros; y por otro lado es una obra colectiva. Al apostar por lo común, en este mundo globalizado donde los individualismos y los nacionalismos extremos acechan nuestra sociedad de bienestar, se defiende lo nuestro, lo diario, lo cercano, en definitiva se busca un espacio mas igualitario, paritario y justo.
Si bien es un trabajo que nace en las aulas donde Natividad Navalón y Teresa Cháfer imparten sus inapreciables lecciones, empujan y acompañas a estos jóvenes artistas, si bien la idea primera fue una propuesta de Martíllopis, los verdaderos artificies han sido los artistas participantes que con su imaginación y empeño han desarrollado una obra única en la que las principales guerreras han sido Chiara Carzan, Anna Lombardo y Helena Blankenstein, comisarias todas.
Una acción de la artista Kitapardo, del grupo LAPASSA y comisariada por Martíllopis
El pasado sábado, 6 de abril de 2019, justo 4 años después del derrumbe que dejó aislado a Cortes de Pallás, la artista Kita Pardo realiza una acción artística en las aldeas de Venta de Gaeta, Los Herreros y Viñuelas, en colaboración con el Ayuntamiento y las asociaciones de vecinos.
En SON LAS HUELLAS DEL CAMINAR II , Kitapardo propone una acción silenciosa por las aldeas a fin de reflexionar sobre la naturaleza y la fragilidad de nuestra relación con ella, convirtiéndola, en nuestras rutinas y tiempos de ocio, como vertedero de nuestros detritus.
Durante la marcha, los artistas participantes, todos ellos, profesionales y amateurs, vaciaron las cunetas de los desechos que los habitantes y turistas de la zona van dejando a través de los años, y a la vez vaciaron sus pensamientos anclados en automatismos consumistas y productivos, que tantas veces ha ofuscado y ofusca nuestro comportamiento.
Esta acción reivindicativa, y muda a la vez, se realizó utilizando como emblema “chalecos amarillos” por sus connotaciones políticas y a la vez no-violentas, con la única pretensión de hacer visible y mostrar el tipo de sociedad que vamos creando, por un lado, deshabitando los pueblos pequeños por poco productivos y por otro, trasladando a ellos nuestro sistema de consumo y de ocio, poco respetuoso con el medio ambiente.
La artista Kitapardo pretende recuperar lo salvaje, deshumanizar la naturaleza y vivir la vida que corre bajo nuestros pies, y todo ello con pequeñas caminatas reflexivas que nos disipen de nuestras rutinas y enriquezcan nuestro espíritu, pues Kitapardo, en su trasparencia, así nos lo muestra.
Quisiera destacar entre otros el proyecto EMBALATGE, donde al artista se le invita a participar y a crear una obra in situ a partir de cajas de cartón. La obra no es el resultado acabado sino todo el proceso .
Por último a todos se les pidió una definición del concepto embalaje,en cierta manera una autodefinición y esa fue la única obra que quedó colgada en las paredes.
El equipo MADE INMARTÍLLOPIS, formado por Vicent Salvador, Isabel Martí y Martíllopis, terminan el año 2018 y empiezan el nuevo en busca de la huella, del rastro que la sociedad va dejando a su paso por la vida.
Si bien comenzaron navegando en el mundo del zapato como “objeto usado” pasaron a buscar, tras varios meses de trabajo, otros registros centrándose, en una primera instancia, en la forma que queda marcada en el barro tras pasar un objeto industrial, un vehículo. El hecho de que sea una máquina el autor del objeto a fotografiar,nos deja a los artistas como meros “documentadores” de ese hecho que en definitiva no es siquiera el neumático sino el negativo que queda tras el paso de éste.
Al trasladar los resultados de la fotografía al lienzo mediante las transferencias se pretende dotarle de más significados, tantos como espectadores, pues no se pretende hablar de algo concreto sino remover en el que mira una pregunta, siempre la misma, ¿qué es el arte?Nosotros al no saber dar respuesta apostamos por el proceso y el que hacer diario para intentar que el azar nos permita en ese caminar, tal vez,encontrar alguna luz que nos lleve a ello.
Tras trabajar durante tiempo una técnica que mostrara un poco lo que buscábamos, que no era visualizar la huella en sí, sino un rastro que nos permitiera dilucidarla, decidimos superponer las fotos desplazándolas entre ellas para que quedará como una nebulosa que nos acercara a algo más “inconcreto”, más desenfocado, a fin de añadir más lecturas.
A este proceso lo denominamos »SCROOLLAGE». Un nombre con una historia adjunta.
Reunidos unos compañeros de clase en el taller de dibujo mientras esperábamos al técnico de la cortadora láser, comenté que necesitaba un nombre para esta técnica que, basada en la transferencia, conseguía un resultado un tanto desenfocado. Eran, Arze, Rosángela Aguilar y Leonardo Bentivoglio. Éste me propuso una palabra italiana de poco uso que era Scrollare, como la acción de sacudir, a lo que rápidamente Rosangela analizó lingüísticamente y añadió, Scroll, un verbo que significa desplazar y a la vez, es la acción que hacemos con el ratón del ordenador al navegar y que tanto se asemeja a la acción de quitar la celulosa del papel en las trasferencias. Así que a partir de de esos dos vocablos empezamos a escribir varias opciones que al presentar al grupo MADE IN MARTÍLLOPISdecidimos elegir.»ESCROLLAGE».
